Geoamagatalls d'altura - Les 10 muntanyes més altes on fer geocatxing

Arran de la conversa amb un amic muntanyenc, em va sorgir el dubte de quins pics catalans de més altura amagarien aquests tresors de la geocerca. Partint de la llista de les muntanyes més altes de Catalunya a la Viquipèdia, he anat investigant a quins d'aquests indrets podem anar a la recerca de geoamagatalls sense trobar-nos-hi gaire "geomuggles".

1.- La Pica d'Estats [3.143,5 m]

• Pica d'Estats - GC13Z3B - D [2,5] / T [4] 
• Pic d'Estats, 3143m - GC2D2EC - D [3,5] / T [4]

2.- El Pic Verdaguer [3.129,4 m]

• Top of Catalonia - GC1FYCM - D [3] / T [5] 

L'amagatall del Pic Verdaguer, a la part final de la cresta que puja del coll del Sotllo. Foto: geocaching.com

 3.- Besiberri Sud [3.023,4 m]

• 3.023,4m ... o això diu l'ICC - GC3PZE5 - D [1] / T [4,5] 

El certificat FTF (per al primer en trobar-lo)  del Besiberri Sud. Foto: geocaching.com

4.- Tuc de Molières [3.010,1 m]  ***FTF*** Sigues el primer en descobrir-lo!

• Tuc de Molières - GC4NYZW- D [1,5] / T [4,5]

- Al Pic de Baborte [2.933,8 m] no hi ha catxé al cim, però sí al coll, que evidentment no té la mateixa altura, però per proximitat he decidit incloure'l a la llista. Per tant, Coll de Baborte [2.598 m] - GC2EXM0

5.- El Carlit [2.921 m]

• Carlit - GC1XHM8 - D [3,5] / T [5]

Les vistes privilegiades de la carmanyola situada al Carlit. Foto: geocaching.com

 6.-  Puigpedrós [2.912,6 m]

• Puigpedrós - GC3416Q - D [2] / T [4]

7.- Puigmal [2.913,2 m]

• Caos - GC43R2N - D [5] / T [4] (Tipus de catxé: Misteri)
• El Guarà Català - GCKCN3 - D [2,5] / T [4]

L'usuari Geobitxos va haver de treure mig metre de neu per trobar-lo! Foto: geocaching.com

8.- Tossa Plana de Lles [2.904,9 m]

• Tossa Plana de Lles - GC1VWPF - D [1,5] / T [4]

9.- Bastiments [2.881,3 m]

• Pica pica al Bastiments - GC4NEGG - D [1] / T [4]
• Pic de Bastiments - GC2BYP0 -  D [1,5] / T [4]

Trobada del pica pica a la qual fa honor el geocache. Foto: geocaching.com

10.- Pic de l'infern [2.869,5 m]

•  Pic de l'infern - GC1TQJQ - D [1,5] / T [4]

El contenidor del Pic de l'Infern dalt del cim. Foto: geocaching.com

Aquesta selecció que us proposo, segurament vagi variant molt de pressa, ja que el món del #geoCATxing no para de créixer...

Llegenda:

[D] - Dificultat
[T] - Terreny
*El tipus de catxé, si no s'especifica, és tradicional.

Rememorant la Fira de Salàs

A Salàs de Pallars fa nou anys que celebren una diada de rememoració de la Fira de Salàs, desapareguda fa una cinquantena d'anys, però amb uns quants segles d'història.

Es tracta d'una fira nascuda durant l'edat mitjana, impulsada per les monarquies amb la intenció d'estimular l'economia de zones deprimides, que juntament amb les fires de Talarn i la Pobleta de Bellveí esdevingueren un punt de trobada obligatori per a la compravenda de bestiar i referent socioeconòmic dels Pirineus. 

Imatge de la Fira als anys 60-70 del segle XIX. Foto: desenvolupamentpallarsjussa.net

Representació de la venda d'una mula durant la Fira de Salàs amb Lo Sobrany i la Companyia A Galet.

Es calcula que durant el segle XIX, una quarta part de les mules que es venien al cap de l'any a les fires catalanes procedien d'aquesta fira pallaresa [Més informació de la fira]. Era una fira centrada en bestiari de peu rodó i és per això que un dels actes que estrena de la diada és una trobada de bestiari festiu d'aquest tipus.

 

En aquesta trobada hi participaven el Garot i el Garotet de l'Arboç (a qui per cert, l'acompanyàvem el grup de grallers Els Passerells), els Cavallets de Mataró, els Cavallets cotoners de Barcelona, i la bèstia amfitriona Lo Sobrany i els cavallets de Salàs.

Apart de la fira de productes artesans es passejaven pels carrers de la població, personatges caracteritzats de firandants i de cabaret, que suposo que en els moments de màxima concentració de gent els dies de la fira, animarien al personal. Però la gran curiositat va ser l'ambientació d'època de les botigues-museu, des de la segona revolució industrial (segona meitat del segle XIX) fins a les acaballes del franquisme (finals dels 70).

Per acabar d'arrodonir-ho tot, el dinar popular al que ens convidaven va ser un menú de "Cuina de Fira" dins els Sabors de Tardor que ofereixen diversos restaurants del Pallars Jussà.

Per cert, si us ha interessat tot això, el gran Josep Maria Espinàs va assistir a "L'última fira de Salàs 1959" i va publicar-ne un llibre al 2009 a edicions la Campana.

Història de Catalunya (modèstia a part) - Toni Soler

La contraportada

La nostra història, diguem-ho sense embuts ni autoenganys, no mata, excepte en un parell de segles en què vam tallar el bacallà per la Mediterrània. Però tant li fa, és la nostra història, i la van protagonitzar catalans com nosaltres, que tenien virtuts i defectes, mala llet i, en alguns casos, molta vis còmica (modèstia apart). O sigui que aquí la teniu, la nostra història, que és tan bona com la de qualsevol altre país.

Autor: Toni Soler (Figueres, 1965) no té l'audàcia de Guifré el Pilós, ni l'atractiu físic de Jaume I, ni escriu tan bé com Bernat Desclot. Es va llicenciar en història contemporània, però amb notes discretes. Per això es guanya la vida fent programes de televisió que, probablement, no passaran a la història (ni falta que fa).

La matèria de l'esperit - Jaume Cabré

Autor: Jaume Cabré
Temàtica: No ficció
Jaume Cabré reflexiona sobre el plaer de la lectura i sobre la creació artística en una obra plena de passió i generositat.

Text de contraportada

Jaume Cabré, reconegut internacionalment per la seva obra novel·lística, és també autor d’alguns textos de reflexió molt ben acollits pels lectors. La matèria de l’esperit és un assaig suggestiu sobre el plaer de la lectura i sobre la creació artística, que aconsegueix captivar el lector des de la passió, la saviesa i la humilitat. Jaume Cabré comparteix experiències, dubtes i reflexions i obre en el lector perspectives noves per enfrontar-se creativament amb una novel·la, amb una peça musical, amb un poema o amb un quadre.

Més informació aquí

El violí vermell

Él violí vermell és un programa de Catalunya Música conduit per Xavier Cazeneuve. Va néixer com una secció dedicada a la música cinematogràfica dins del programa Línies addicionals, que a la llarga va prendre vida pròpia. El vaig descobrir per casualitat i em va agradar molt. Suposo que és una combinació molt llaminera per qualsevol persona amant de les bandes sonores, ja que aquesta és la temàtica: música clàssica de cinema.

El programa s'emet els divendres de 23h a 00h de la nit, i avui justament serà l'últim de la temporada. Però no patiu, podeu anar a la pàgina web per escoltar i descarregar-vos els podcasts, o al blog per consultar els continguts i comentaris de cada programa.

Philippe Jaroussky

L'alte dia ampliant la BSO de les Quatre gotes, vaig pensar que volia fer una entrada per parlar-vos d'aquesta veu que he descobert recentment, tot i que no el conec en profunditat ni tinc el nivell musical suficient com per analitzar-lo, us faré una petita introducció perquè no perdeu l'ocasió de gaudir-ne.

Philippe Jaroussky. Foto: Google

Philippe Jaroussky és un contratenor francès sopranista a qui vaig descobrir gràcies a la recomanació del meu professor de música. El primer que vaig sentir va ser el disc Los pájaros perdidos, una treball ben especial que va donar peu al joc de "Què et sembla la veu de la dona?" i quedar-me amb la boca oberta en revelar-me que es tractava d'un home.

La curiositat que em va causar es va anar convertint en gran admiració mentre saltava de perla en perla pel Youtube. Molt poc després m'assabento via twitter que vindrà a l'auditori de Girona amb Marie-Nicole Lemieux i l'Ensemble Artaserse a obrir les Nits de clàssica, i dit i fet, cap al concert. En surto bocabadada i amb ganes de comprar-ne tota la discografia, tot i que de moment m'hauré de conformar amb un disc... ai, l'economia! Aquest concert va ser enregistrat per l'equip de Catalunya Música, però encara no sé quan l'emetran; ja us ho posaré per aquí.

Us deixo aquí alguns enllaços relcionats per si teniu ganes de saber-ne alguna cosa més:

• Consulteu aquí la seva pàgina oficial
• La crítica de la Revista Musical Catalana del concert de Girona.
• Un parell de crítiques del concert al Liceu de finals de l'any passat: Ramon Gener (@ramongener), Joaquim.
•  Reportatge a RTVE sobre el projecte de l'Arpeggiata Los Pájaros Perdidos.

América mágica - Los pájaros perdidos - 06/05/12

• América mágica - Los pájaros perdidos - 06/05/12

Vint-i-vuit contes

L’abundant i variada obra de Manuel de Pedrolo, fruit d’una coherent rebel·lió interna, constitueix en ella mateixa tota una literatura. Al darrere hi ha, és clar, un projecte militant, ambiciós i totalment compromès. En els obscurs anys de la postguerra, construir una literatura al més àmplia i rica possible significava, ni més ni menys, plantar cara al franquisme i posar els fonaments de la seva superació.

Edicions 62

Relacionats:
Recuperar el Manuel de Pedrolo contista, Vilaweb, 3/09/2009

La Marató #pasapas

Avui us vull fer arribar un emotiu vídeo sobre la Marató de Barcelona 2012. Es tracta de la culminació del projecte #pasapas promogut per @lluiscamell, @jualur i @peresallent, que va generar el lloc web de preparació per una marató La Marató Pas a Pas.

Barcelona Marathon 2012 from Lluís Camell on Vimeo.

Felicitats pel projecte!

Dickens 2012. Homenatge on-line des de Catalunya

Bé, a proposta del blog de l'Assumpta, m'uneixo a la commemoració del segon centenari del naixement de Charles Dickens. Val a dir, que ho vaig veure tard, així que no posaré cap ressenya.

Sóc lectora, tot i que no del perfil dels qui devoren llibres com a xurros, però he d'admetre que conec a Dickens més per referències a l'escola i les adaptacions cinematogràfiques que no pas per haver-me'n llegit gaires obres.

Aquí us deixo un enllaç a l'entrada que ha preparat l'Assumpta, i també a la Viquipèdia. Si bé, aquest moviment 2.0 contribueix només a que alguna personeta s'animi a agafar-ne un llibre, com ara jo mateixa, ja serà un gran homenatge. A més, mireu quin doodle més bonic han creat per a l'ocasió els de Google...

Estofat de gall d'indi

No, això no és un bloc culinari. Però quan tinc temps m'agrada cuinar, i aquest diumenge em va donar per preparar un estofat amb una safateta de gall d'indi que tenia al congelador.

No és cap recepta extraordinària ni especial, però com que ens vam llepar els dits i jo sempre cuino una mica a l'aventura, vaig pensar en escriure pas a pas com l'havia fet per poder repetir.

1. Preparar un sofregit amb daus mitjans de tomàquet, pebrot, ceba i pastanaga amb un bon oli d'oliva. Sal i sucre.
   
2. Apart, enrossir les peces de gall d'indi salpebrades amb un parell d'alls tallats per la meitat. També hi vaig posar el manadet d'herbetes (farigola i una fulla de llorer), i un raig de whisky.
3. Quan ja s'ha evaporat l'alcohol ho poso tot junt a la cassola (gall d'indi i sofregit).
4. Ara hi afegeixo els rovellons tallats a trossos mitjans i les patates esberlades a trossos grossos. Ho deixo amorosir una mica abans d'afegir l'aigua (que ja bull en un cassó) i ho cobreixo força, que després agrairem el suquet.
5. Una hora a foc fort i sobretot amb la cassola tapada, que el gall d'indi necessita una bona cocció!
6. Ai, sí! Durant la cocció hi vaig afegir un grapat de pinyons!

Com a entrant vam reservar uns quants rovellons per fer-los a la brasa. I com a comentari final, després vaig pensar que li hauria anat encara millor afegint-hi clau!

El somriure que em glaça el cor

Sovint no prenem consciència de fins a quin punt les persones que ens envolten incideixen en la nostra vida; moltes vegades ni tan sols sabem quines ho fan. Diuen que tothom amb qui ens anem creuant, influeix en menor o major mesura a la formació de la nostra personalitat.

Avui no et puc trucar però desitjo que, per molts anys, segueixis aportant-me tant quan recordo el teu somriure. Que per molts anys, segueixis incidint en la gent a la que envoltaves, quan recorden el teu somriure.

Al peu de l'escala

Estic llegint aquest llibre que em va regalar una amiga. És la traducció catalana de A Gate at the Stairs de Lorrie Moore. Me'l va dedicar especialment, així que tinc moltes games de llegir-lo...


I tu, l'has llegit? Hi tens res a dir?

Vijazz 2011

Doncs ja tenim aquí la nova edició del Vijazz, un festival al que poca definició més enllà del seu nom li fa falta. El seu naixement ara fa quatre anys (anem per la cinquena edició) va ser sorprenent i molt atrevit. Van fer una gran aposta que sembla que ha sortit molt rebé.

Més enllà de les grans figures del jazz que porta en cartell, a mi personalment el Vijazz em té el cor robat, doncs en aquesta plaça històrica de Vilafranca es crea un ambient realment màgic.

[Foto: Vijazz Bloc]

Rebrotant...

De petita tenia una diari (d'aquells tan bonics que et regalen per la comunió), d'adolescent un altre guardat amb clau. Encara joveneta, però superat el "pavo" ve la moda del MSN Spaces fins que un amic ens suplica que ens passem als "blogs de veritat" i entro a Blogger.

Em canso de tot plegat i li agafo mania al meu bloc. Cau en l'oblit. Em recomanen que canviï d'imatge, però el que vull és reconduir-lo, no pintar-lo. Al final, després d'un temps decideixo fer-ne un de nou. (I no, no és Wordpress, ho sento!).

I aquí estem, plovisquejant.

He salvat algunes entrades i he estructurat una mica tot plegat, no sé si aquesta imatge serà la definitiva, però ara ja em veig en cor de seguir embrutant la xarxa.

Benvinguts al meu nou racó, i ben tornats als que ja em seguíeu :)

PD. Critiqueu, critiqueu...

Bossa-nova

Aquesta setmana vaig llançar a twitter una crida per recomanacions d'artistes de Bossa-nova. És un tipus de música del que m'agradaria aprofundir en el seu coneixement, ja que el poc que he escoltat m'ha encantat.

Com que va tenir tan bona resposta, he decidit compratir totes les recomanacions amb vosaltres, i ja de pas deixar-ho obert per tothom qui me'n pugui fer més!

Us deixo un vídeo i la llista al final. A gaudir-ne...



João Gilberto
Caetano Veloso
Chico Buarque
Tania Maria
Elis Regina
Tom Jobim --> Especialment el disc conjunt Elis & Tom
Astrud i Bebel Gilberto
Vinicius de Moraes
Toquinho

i la llista d'artistes a la Wikipèdia...

Gràcies @marphille, @jalegret, @NicoRamirz, @ricardparera i @AnnaPinol

La primera jaqueta.

Movia el dit en cercles fent-lo entrellaçar, com si no fos ja prou rinxolat, amb el floc de cabell que se li escapava de la cua i li queia per sobre de la orelleta dreta. Tot i que escoltava la mestra d’anglès, que dolçament els cantava una cançó de bressol, badava amb la col·lecció de jaquetes de colors.

Ja l’hi havien cridat l’atenció dues vegades, però semblava que no hi havia manera de fer-la tocar de peus a terra. Sort, que de seguida va ser l’hora del pati i esperant-se a sortir l’última, es va abrigar sense treure ull a l'oblidada jaqueta que quedava al penjador.

Caminava lentament, vorejant el jardí arraconat que es tancava dins un caminet de pedres. Recordava aquell dia a la platja, feia sol i jugaven junts. Havien fet un castell i inventaven una passejada dibuixada a la sorra per la seva mare, una forma de bota; els va explicar que hi havia un país així, enmig del Mediterrani.

Allà va sorgir aquell petó estiuenc, mentre ell resseguia el contorn de la costa italiana amb el dit, ella el besà a la galta.

Va ser la primera en tornar del pati per poder deixar la jaqueta al segon penjador, al costat de la seva. I va tornar cap al pupitre, mirant les dues jaquetes com es feien companyia.

Aquest matí, era la nena amb els ulls més tristos de segon B. Aquest matí, ell no ha vingut a classe.

--

Això és un petit relat que he fet per participar en un joc proposat per en Jesús Mª Tibau en el seu bloc. Sempre he tingut ganes d'escriure, però mai en tinc valor. Doncs espero que em perdoneu, però al final m'he tirat a la piscina i he fet aquesta historieta amb tota la bona fe del món.

Espero que us agradi!

L'any que els meus avis hauríen fet 100 anys.

És habitual que tal dia com avui, o pel voltant d'aquesta data tan assenyalada com és el canvi d'any, es trobi pels blogs i mitjans de comunicació missatges de resum de l'any, recordatoris dels successos i aniversaris més destacats, com ha sigut enguany, per exemple, el centenari de la Mercè Rodoreda.

Jo no ho faré, però no voldria acabar aquest any sense fer un comentari en el meu raconet, del que ha sigut el meu centenari particular: els meus dos avis (els homes, s'entén) haurien fet cent anys.

És per això que des d'aquí els hi volia fer un petit homenatge, doncs els vaig perdre de petita i he crescut sempre amb el seu record, i preguntant-me sovint com seria ara si els hagués conegut de gran. Si enlloc de preguntar-los què tenia per berenar, els hagués pogut preguntar pels detalls de la seva vida; si enlloc de cantar-me cançons de bressol, m’haguessin pogut cantar històries i batalletes.

Neixen al 1.908, amb el Palau de la Música, passen les penúries d'una guerra que els separa dels seus força temps i amb la "sort" de poder tornar a casa, després de passar un temps a la intempèrie i fins i tot a la presó.

Però malgrat tot, els porto sempre dins el cor i en els meus pensaments i me n'adono que... què carai, sé que estarien orgullosos de mi, i amb això en tinc més que suficient per seguir endavant cada dia i despertar-me amb el somriure amb el que em diuen que encomano felicitat.

Què més vull?

Per a ells, l'última entrada d'aquest any, que per mi ha sigut el del seu centenari.

I per a la resta... BON ANY 2009

Pau Derqui i Unes veus

Ahir a Ventdelplà, entre les pressions dels amics i el gran ensurt que s'emporta l'Enric en creure que podria haver matat a una persona, finalment entra en raó i conscient del perill que suposa seguir exercint -o simplement seguir- amb aquesta addicció als ansiolítics, acaba anteposant el seu sentit de la responsabilitat, de la que s'havia fet bandera en el personatge des del principi, i accedeix a visitar un psiquiatra.

No, aquesta entrada no neix per reflexionar sobre Ventdelplà, tot i que donaria per una entrada pròpia; però el fet que l'Enric acabés visitant al psiquiatra em va fer recordar "Unes veus": una obra de teatre que vaig poder veure a finals de la temporada passada aquí a Vilafranca, ja que es van passar per Cal Bolet durant la seva gira després de la seva estada al Villarroel . I que tot i el molt que em va agradar l'obra dirigida per la Marta Angelat, no n'havia comentat res.


Unes veus, és una obra protagonitzada per l’esquizofrènia que sofreixen un parell dels seus personatges tot i que en realitat no pretén abordar el tema, sinó explicar una història on, a part dels problemes quotidians -malauradament quotidians- dels personatges, s'hi afegeix aquesta malaltia que multiplica l'emotivitat que transmet al públic.


Tot comença quan a un jove que ha passat un temps ingressat en un centre psiquiàtric se li dóna l'alta i aquest ha d'afrontar els problemes propis d'un jove de la seva edat i amb un germà que al que se li queda massa gran la responsabilitat que sent vers ell. Tot això envoltat d'una sèrie de personatge que viuen tots en una situació d'estrès emocional i una història d'amor que malgrat tot, aporta una mica de dolçor en una obra brutalment colpidora.


En fi, no explicaré més detalls ja que a part que l'obra em va agradar molt, em volia centrar en l'actor Pau Derqui, qui encarna el protagonista i va significar per mi descobrir un gran actor que ja havia vist per televisió (és l'Enric de Ventdelpla), però tot i que allà també m'agrada -potser no podia treure tant de suc del seu personatge com en el de l'obra- és al teatre on em va deixar glaçada. No sóc una persona de llàgrima fàcil, però aquell dia a Cal Bolet alguna llagrimeta se'm va escapar.

Per cert, el Carles Sales també està impressionant, però ja em perdonareu que avui li dediqui l'entrada al Pau, i a veure si aquesta nova trama de Ventdelpla fa que el pugui recrear-se tant amb l'Enric com ho va fer amb el seu tendre Rai de les veus…

Fotos: Focus (enllaç de la fitxa tècnica de l'obra)

[EDICIÓ 14:50h] He trobat en altres llocs anomenar-lo Pablo Derqui. No sé si ell ho tradueix indiferentment o és que en alguns llocs ho han canviat perquè sí.

Monzó i Frankfurt

Aquests dies, els mitjans de comunicació catalans no deixen de parlar de la Fira de Frankfurt.

Realment m'hauria agradat poder anar-la a veure, tot i que no és més que una fira "comercial", i que no hi trobaria res que no trobaria aquí, però el fet que es parli tant i tant de la cultura catalana, i la seva literatura, etc... dóna molt per pensar.

A part de la fira, he sentit aquest matí per la ràdio, que els resultats de no sé quines enquestes (perdoneu que sigui tant poc concerta) diuen que un 40 i tant per cent de la població major de 14 anys no llegeix. I dels que ho fan, més del 70% ho fan en castellà.

Molta fira a Frankfurt però si a casa nostra mateix ja no llegim la nostra literatura, malament arrai.

I bé, per acabar i justificar el títol del post, us deixo l'enllaç al video del discurs de presentació: "Els explicaré un conte" que va fer en Quim Monzó, que ja us dic ara que és exquisit. M'encanta aquest home!

La Lloll

Quina il·lusió m'ha fet aquest matí llegir aquesta notícia!

Lloll Bertran, una de les que considero com a millors artistes catalanes, participarà a la propera película de Woody Allen, que es rodarà aquest estiu a Barcelona.


Me n'alegro moltíssim perquè em dóna la sensació que la Lloll s'està oblidant, però és una de les millors artistes que tenim. Polifacètica: Actriu, cantant, presentadora, locutora i showwoman en general. Recordeu la Sandra Camaca? Vanessa, la hostessa. Quantitat de sèries -la última Mar de Fons- i on em va robar el cor... al teatre.


A Pigmalió, una obra interpretada per la colla dels de Dagoll Dagom, basada en una adaptació de Pygmalion de Bernard Shaw per Joan Oliver. D'aquesta, també hi ha la pel·lícula My Fair Lady, de l'any 1964, guanyadora de la tira d'Oscars.


A més, és una d'aquelles persones encantadores. Me la he trobat alguna vegada, i és infinitament simpàtica, afable i dolça.

Des d'aquí un petit-modest homenatge a la Lloll!

Un pom de petons!