La primera jaqueta.

Movia el dit en cercles fent-lo entrellaçar, com si no fos ja prou rinxolat, amb el floc de cabell que se li escapava de la cua i li queia per sobre de la orelleta dreta. Tot i que escoltava la mestra d’anglès, que dolçament els cantava una cançó de bressol, badava amb la col·lecció de jaquetes de colors.

Ja l’hi havien cridat l’atenció dues vegades, però semblava que no hi havia manera de fer-la tocar de peus a terra. Sort, que de seguida va ser l’hora del pati i esperant-se a sortir l’última, es va abrigar sense treure ull a l'oblidada jaqueta que quedava al penjador.

Caminava lentament, vorejant el jardí arraconat que es tancava dins un caminet de pedres. Recordava aquell dia a la platja, feia sol i jugaven junts. Havien fet un castell i inventaven una passejada dibuixada a la sorra per la seva mare, una forma de bota; els va explicar que hi havia un país així, enmig del Mediterrani.

Allà va sorgir aquell petó estiuenc, mentre ell resseguia el contorn de la costa italiana amb el dit, ella el besà a la galta.

Va ser la primera en tornar del pati per poder deixar la jaqueta al segon penjador, al costat de la seva. I va tornar cap al pupitre, mirant les dues jaquetes com es feien companyia.

Aquest matí, era la nena amb els ulls més tristos de segon B. Aquest matí, ell no ha vingut a classe.

--

Això és un petit relat que he fet per participar en un joc proposat per en Jesús Mª Tibau en el seu bloc. Sempre he tingut ganes d'escriure, però mai en tinc valor. Doncs espero que em perdoneu, però al final m'he tirat a la piscina i he fet aquesta historieta amb tota la bona fe del món.

Espero que us agradi!